Pels meus pares, la meva germana, els meus amic, i per Tu,
Abans de res, gràcies per totes les vostres respostes, els vostres ànims m’ajuden avui més que mai. Avui ha estat un dia molt dur, el meu cor ha estat sotmès a una difícil prova. M’agradaria presentar-vos Jenin, ciutat del nord de Cisjordània. Aquesta ciutat conserva totes les traces de les incursions israelianes de la Segona Intifada, i pateix amb violència l’aïllament que es deriva de la construcció del mur, viu empresonada. Un únic passatge és possible per arribar fins a ella, pel sud, a l’interior de Cisjordània. Pel nord, s’alça el mur, impedint tot accés a Israel i cap els països bel·ligerants. 40 km separen Jenin de Haifa a Israel. Abans de la construcció del mur, la ciutat aprofitava els intercanvis comercials, hi havia obrers que es desplaçaven quotidianament d’una ciutat a l’altra per anar a treballar. Actualment, l’atur afecta el 60% de la població, les importacions i la clientela dels productes alimentaris es fan difícils. Pobresa, pressió de l’ocupació israeliana, destrucció de les infraestructures per part de l’exèrcit… la delinqüència s’ha convertit en reina dels carrers. Drogues, armes, i cotxes robats omplen la ciutat. El que em preocupa és que res no pot entrar a Cisjordània sense que l’Estat d’Israel n’estigui al corrent. Les fronteres són reals aquí, fils electrificats, miradors, carreteres tallades, i el mur… Voldria parlar-vos d’una dona jueva que va actuar aquí creant el “Teatre de les Pedres”, en homenatge als “llançadors de pedres” de la Segona Intifada. Busqueu el seu documental, “Els nens d’Arna”, on s’exposa el seu treball en aquesta escalada de violència. Arna va morir el 1994, i el teatre va tancar el 1996 ja que Bèlgica va deixar de finançar el projecte. Va ser destruir el 2002. En Juliano, el seu fill, va reprendre la seva tasca, va trobar fonds entre els rics finançadors internacionals per reconstruir el teatre. Se’l va batejar com “el Teatre de la Llibertat”. Vaig veure aquest documental a França, i en Juliano m’ha mostrat la continuació. Un adolescent d’uns 15 anys, com a màxim, m’explica la situació, acusa Israel de voler-los convertir en idiotes, privant-los d’educació, obligant-los a una precarietat que desemboca en delinqüència i fanatisme, ell ve a fer teatre per no estar-se al carrer. Per no acabar sent un màrtir. Aquí, la meva feina es converteix en una qüestió de vida o mort, ja que el teatre salva vides. Voldria presentar-vos en Mustafa, 21 anys, el seu pare és comunista, i va estar a la presó, com la major part de refugiats palestins. 1 de cada 2 persones ha anat a la presó aquí a Cisjordània, quants terroristes oi? Ell és estudiant a la Universitat Americana de Jenin. M’acompanya durant les classes i tradueix de l’anglès a l’àrab, i això per força crea lligams. Entre dos classes m’ensenya el debké, dansa tradicional palestina, intercanviem algunes paraules en àrab i en francès, em demana que li parli de França, del teatre, de la capoeira, dels meus amors, els meus amics... però aquí? Circular és un calvari a Cisjordània, l’exèrcit israelià instal·la check points, alguns fixes i d’altres mòbils. Ha patit humiliacions que us posarien la pell de gallina, esperes a genolls durant dos hores a sota el sol, obligat a cantar una cançó popular àrab amb una M-16 apuntant-li el ventre... em grinyolen les dents perquè no és un terrorista, no és cap fanàtic, és fins i tot més laic que molts dels musulmans de França. Encara és jove, però és terriblement madur... Em presenta l’Anna, una jove de 21 anys que treballa a les oficines del teatre, i amb qui intento aprendre a preparar el cafè turc... une de les experiències més inoblidables de la meva vida, sobretot quan l’ha tastat. Es riu de mi, riem i acaba per deixar-me entendre que si jo volgués podria casar-me amb ella, i així podria tenir bon cafè turc cada dia... m’esperava qualsevol cosa menys això. Ha perdut els seus dos germans i els seus dos promesos... té 21 anys. El Juliano entra a la cuina amb cara compungida, acaba de saber que dos joves noies (18 anys) deixen el teatre... el seu pare li ha dit “Es fan grans”. Un cop acabats els jocs d’infants, et fas gran, et cases... i això és tot. Pressió constant, viure sota aquesta pressió, néixer en un món com aquest... quin futur t’espera?
He visitat el camp de refugiats de Jenin amb en Mustafà, perdoneu-me però no us explicaré el que he vist avui, les meves llàgrimes estan encara massa calentes. No us amagaré que sovint aquestes mirades em trastornen. A l’interior de la societat israeliana, a Cisjordània, a Gaza, a casa teva, a casa meva... pateixen. Cal que us deixi ara, per agafar una mica d’aire, “la pausa també forma part de la música”.
Us escriuré... ben aviat.
Una abraçada, leila saida (Bona nit en àrab)
F
